dimarts, 8 de novembre del 2011

El somriure de Demòcrit


Com que el tema d’aquesta conferència és “l’alegria, la mort i el desig” m’agradaria començar-la esmentant un fet, ben alegre, no voldria començar parlant de la “mort o el desig”, sinó una manifestació fisiològica que els humans hem associat, històricament, amb l’alegria com és el “somriure”.
I per parlar del somriure (i també de l’alegria) m’ha semblat escaient, i necessari, començar parlant d’un filòsof antic, d’un aquells oblidats presocràctics grecs, segons alguns pare del “materialisme filosòfic”, anomenat Demòcrit d’Abdera.
A Demòcrit se l’ha caracteritzat com el “filòsof somrient”  (un dels que tant agradaven a Nietzsche, que no es cansava de repetir: “nomès m’agraden els filòsofs que saben riure”) perquè, segons sembla, Demòcrit es passava una bona part del seu temps esclafint grans riallades.
Unes riallades enigmàtiques que a nosaltres, com a tantes altres persones, al llarg de la història del pensament, ens han intrigat, fins a l’extrem de fer-nos preguntar “de què reia” el bon Demòcrit?
Quin estrany saber, beatitud, o secret ocult, “havia descobert” aquest filòsof per deixar-lo instal·lat, en una gairebé, perpètua rialla?
Aquesta és una pregunta que com podeu intuïr, pel títol de la conferència, ens porta a universalitzar-ne, ràpidament, la seva contrària: una molt més dràmatica si voleu, però no per això menys necessària:

 “és possible en la nostra condició humana, i amb això vull dir la condició de mortals, finits i contingents, alegrar-se o somriure per alguna cosa?”

O dit d’una altra manera: “existeix, aquesta “cosa” (i si existeix, es pot trobar?) que, segons sembla, el nostre benhaurat filòsof havia descobert i el feia tant alegre.

Però, per no còrrer massa i, per il·lustrar millor això anterior, ens remetrem a dues coses:

1-      La primera a una “carta”, segurament apòcrifa, atribuïda al “venerable Hipòcrates”, pare de la medicina, on aquest explica les seves trifulques quan va visitar a Demòcrit d’ Abdera, a requeriment dels seus preocupats veins.  (els d’Abdera, una ciutat grega on va havia nascut i vivia Demòcrit).

2-      La segona un “quadre pintat per Rubens” (que representa a Heràclit i Demòcrit).


1- La “carta” narra un fet llegendari (de dubtosa realitat però metafòricament molt interessant), produït quan els ciutadans d’Abdera requereixen desesperats els serveis d’Hipòcrates temen, que el seu il·lustre veí (Demòcrit) hagués contret una estranya “malaltia mental”, una forma de “bogeria”, “d’eufòria” (fixem-nos el parentiu de la paraula “euforia” amb un estat d’alegria total, però també era el nom que es donava a la bogeria), que l’obligava a “riure continuament”.
La carta (d’Hipòcrates a Damagest) s’inicia amb una descripció, cal dir molt divertida, de com l’il·lustre Hipòcratres va arribar en vaixell al port d’Abdera, i de com, un cop allà, l’esperaven una gran representació dels habitants de la ciutat, que l’acompanyaren, en processó, fins a la casa del filòsof situada a les afores.
Per fer més idil·lic l’escenari la carta ens explica que la residència de Demòcrit, si bé, d’humil construcció, es trobava en un paratge entre vinyes mediterrànies i feixes esglaonades.

La carta ens descriu l’arribada del seguici a la casa de Demòcrit i de com els “abderites” per tal de no provocar el ja prou “exaltat temperament” del filòsof, s’amagaren a una certa distància, per poder esperar allà, espectants, el retorn d’Hipòcrates, amb el diagnòstic i amb “alguna esperança” de recuperació d’aquell il·lustre “boig” somrient.

De totes maneres i malgrat els esforços de no alterar els prou exaltats ànims del bon Demòcrit, Hipócrates va ser acompanyat fins a la casa pels crits dels abderidetes, que repetien:

 “Sàlval, cúral, sànal”   

Fetes les corresponents presentacions, entre els dos il·lustres personatges, el moment més interessant de la història fou quan Hipòcrates dirigeix al filòsof la tant esperada pregunta:
de que rius Demòcrit? què és el que et fa riure d’aquesta manera?”

Aleshores Hipòcrates va rebre, de Demòcrit, una llarga i argumentada resposta que nosaltres podriem resumir en una “frase ben curta”:

ric de la” insensatesa”  que caracteritza a la condició humana.

Buscant, en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans,  he trobat la definició “d’insensatesa”  com aquella “qualitat” que caracteritza a l’insensat, a aquell que “actua sense seny”.

- Demòcrit reia de la manca de seny dels humans?

Si ens hi fixem, més atentament, veiem que la paraula “in-sensat” té com arrel etimològica “sensus”, una paraula llatina de la quarta declinació (sensus, senus) que podem traduïr, en termes generals, com a “sentit” (de sensibilitat) però, que en la seva “evolució culta”, incorporà probablement la diguem-ne, aristotèlica, de “sentit comú”, origen probable de la paraula catalana “seny”.

“Insensat” seria, doncs, aquell que “no té” o “actúa sense seny”; però si continuessim la nostra tasca, de filòlegs detectius, i recorrem, ara, al significat de la paraula “seny”, escollint entre els “seus varis significats possibles”, aquell que, segurament, no és  més els més comú de tots, trobriem que el “seny” és la qualitat, de tenir una “justa percepció” de la realitat.

Potser hauria estat més fàcil, per a tots, haver escollit algun dels altres significats, més usuals com: “ponderació, capteniment, prudència…”, però com que la filosofia no “avança en ocasions pels camins més fàcils”, i adopta girs, veritablement, sorprenents, anire a buscar en l’antiga consideració aristotèlica de “sentit comú” l’origen de la qüestió que ens interessa aquí.

Per Aristòtil el “sentit comú” era el “sisé sentit” (després de vista, oïda, olfacte, gust i tacte) aquell que capta els “comuns sensibles” (com la forma o el moviment…), aquelles coses comunes a les diferents informacions que ens dónen els altres cinc sentits, i ens permet confrontar, i coordinar, a aquests. El “sentit comú” seria l’encarregat de proporcionar a l’intel·lecte (la ment) una informació clara de la realitat perquè aquest pugués jutjar-la sense cometre errors.

És con si diguessim que sinó percebem bé el que és “real”, difícilment ens podem fer una idea  de les coses.

Però, tornant a Demòcrit i al motiu del seu excepcional “riure”, el que hem anomenat  “insensatesa generalitzada” de la condició” humana, és a dir la incapacitat de jutjar adequadament el que són les coses, sense alterar-les, podriem, ara, atribuir-la a una deficient percepció del que és “real” per part dels humans. Potser concretant una mica més, podem dir que o “no en tenim la justa mesura” , que seria la “sensata”, de les coses o, no la volen tenir, per alguna raó que ens impulsa a falsificar-les, una i altra vegada, refugiant-nos en un món de “representacions”, falsificacións d’aquesta suposada realitat. 
Seria convenient, aquí, de totes maneres preguntar-se en què consisteix aquesta “percepció del real”, i com “hauria de ser” perquè la consideressim ajustada.
Però, no correm massa i no anticipem aconteixements…

Entre els “interessants” motius que aporta Demòcrit, en la “carta sementada”, de la manca de “sensatesa”, conseqüència d’una distorsionada “percepció de la realitat”, m’agradaria llegir-vos un fragment on ell els enumera:

“…si els homes fessin les coses amb sensatesa, aviat es lliurarien de totes les dificultats i evitarien que jo m’enrigués. Però ben al contrari, ells, com si totes les coses fossin fermes i estables en aquest món, s’enorgulleixen estúpidament i no poden controlar el seu impetu  desordenat, per manca de sensatesa, de raó i de judici.
Doncs, una única advertència hauria de ser suficient: totes les coses canvien, i aquests canvis es produeixen de manera sobtada i adoptant tota classe de formes.

Ells (els insensats) com si “la realitat fos segura i perdurable”, oblidant “els accidents” que solen produïr-se, “desitjant coses” que els resulten a la llarga desagradables i “buscant el que no els hi convé”, atreuen damunt d’ells tota classe de desgràcies.

Resumint:

  1. La realitat no és “segura ni perdurable”. “Res dura per sempre”
  2. Per culpa de “l’atzar”, els  “esdeveniments” es “banalitzen” i fins i tot despareixen. “Res és necessari, tot pot ser i no pot ser”.
  3. El “desig” provoca a la llarga, frustració i insatisfacció. El desig sempre carrega a l’objecte desitjat d’un “complement”, cap objecte seria digne de desig, per ell mateix. Cal afegir-li a l’objecte alguna cosa imaginària per tal de que ens desperti l’interès.
  4. “No saber” o “no voler” buscar on cal buscar, i falsificar l’objecte de la recerca per tal de no acceptar les coses com són.
Si algú penses en actuar “d’acord amb les seves forces”, portaria, probablement, una vida segura i tranquila, es coneixeria molt més a si mateix i, sense extendre la seva cobdícia a una infinitud de coses, es conformaria amb les riqueses de la natura…”


2- Història d´un quadre de Rubens:   Demòcrit i Heràclit

Aquesta és la segona història que ens ha de servir de fil conductor de la conferència, juntament amb la “carta” d’Hipòcrates.
El dia 22 d´abril de l´any 1603 va arribar al port d´Alacant procedent d´Itàlia el jove Rubens, venia en missió diplomàtica encarregada pel seu patró, Vicenzo Gonzaga, duc de Màntua.
La missió oficial consistia en fer entrega al rei Felipe III i al seu vàlid, el Duc de Lerma, d’uns valuosos presents, entre ells un conjunt de pintures italianes.

L´artista, que no havia estat informat del “trasllat de la Cort a Valladolid”, va fer un llarg viatge, de vint-i-un dies, per camins enfangats i soportant tota mena de fortes pluges que acabaren fent malbé alguns dels quadres destinats al rei.
La major part de l´estada  de Rubens a Valladolid, entre el 17 de maig i el 14 de juny, va estar dedicada a la “restauració” alguns d´aquests quadres
Per substituir “dues” de les pintures, de tema religiós, fetes malbé  en el complicat viatge, Rubens va decidir realitzar una nova obra.
Rubens, per tal de mostrar la seva cultura, va escollir una temàtica inspirada en la filosofia presocràtica, la representació pictòrica de dos filòsofs grecs “Demòcrit i Heràclit”.
Aquests dos peculiars filòsofs ja havien estats escollits per molts altres “literats i pintors renaixentistes” per tal d’il·lustrar “dos models, antagònics”, del temperament humà. Ja abans, del Renaixement, autors clàssics com Sèneca, Juvenal, Ciceró, i altres, els havien esmentat en aquest sentit.
Personalitzaven en Demòcrit al “filòsof optimista” que “reia sense embuts” de les extravagàncies (insensatesa) de la humanitat i en el seu antecessor, Heràclit d´Èfes, anomenat “el ploraner”, hi representaven el caràcter de “l´home melancòlic” (trist) que detestava, amb tristesa, les “múltiples fragilitats humanes”. 
Ciceró ja havia afirmat que “les passions humanes feien plorar a Hèraclit, i a Demòcrit, en canvi, el feien riure.”

Rubens retratà al dos filòsofs “mirant a l´espectador”, inclinats sobre un gran globus terraqui en el que es representa, de manera aproximada, el nord d´Europa i els oceans que l´envolten.
A Demòcrit, Rubens, li va pintar unes faccions molt delicades, que insinuaven un suau somriure; en canvi a Heràclit el retratà amb posat enèrgic, gest seriòs i vestit amb una túnica negra. La constitució física d’Heràclit, en el quadre, és la d’un home fort i d´anatomia musculada.

Si s’extreiem una conclusió precipitada, però no errònia del quadre podriem dir que mentres Demòcrit reia, Heràclit plorava i “amb ells ho hem fet”, sempre, tots els homes.

“I, curiosament, aquesta tristesa d’Heràclit sembla que ha caracteritzat tot el pensament modern.”


3- La tristesa del pensament actual: el “plor d’Heràclit”

Un dels principals defectes del “pensament filosòfic actual” (entenent defecte una mancança, no un tara moral) podria ser respondre “massa tard” o “massa lentament” a les “qüestions importants” que afecte la vida de l’home. Sobretot, a aquella que fa referència al “sentit” de la vida (té sentit la vida?).
La dificultat de la resposta i el seu caràcter “inquietant”, sobretot la manca de sentit, ha fet que fins i tot, el pensament filosòfic la vulgués anul·lar per estar mancada del mateix “sentit” que reclama per a les altres coses.

Tindria sentit preguntar-se pel sentit de la “vida”? podria ser és un error la mateixa pregunta pel sentit?

La “lentitud” de la filosofia, que ha estat considerada, repetidament, una de les seves principals “virtuts”, en relació a la “precipitació” d’altres “expressions del pensament humà” (entesa aquesta precipitació com a frivolitat o manca de rigor) potser és en algun aspecte un dels seus “trets més negatius”, davant la “urgencia” que ens imposa  “saber” si l’existència és o no és, una cosa desitjable?

Aquesta “urgencia” la fa evident la “curta durada d’una vida”que “mort i la malatia” ens imposen contra la “nostra voluntat”.   

Tot això comportaria fer-nos algunes preguntes:

a. Quin “sentit” tindria conèixer en què consisteix la “bona vida”, aconseguir unes “bones raons” per viure una vida feliç, si aquest coneixement no es pot traduïr en un projecte vital, per manca de temps. 

b. Quin sentit tindria tenir una “saviesa teòrica” que, en el cas hipotètic que s’arribés a aconseguir, sempre seria masa tard per poder treure`n algun profit?. Ni en el cas, que tampoc es pot menysprear, que “entenguessim aquest saber” com un “saber acumulatiu” disponible per les generacions futures, tampoc podriem assegurar que l’home superés la “insensatesa infantil”, prou ràpidament, per poder aplicar-la abans de la “vellesa”, de la “decrepitud” i de “la mort”.
Aquesta reflexió, evidentment, ens remetria a preguntar-nos, quina classe de “model educatiu”, seria necessari per formar persones sensates. 

Així doncs, a no ser que considerem que l’educació permet posar a disposició de les generacions futures aquest saber, prou efectiu, amb rapidesa, per tal d’aconseguir que aquesta “necessaria” i “sensata”, percepció del “real”, ens arribés ben aviat, difícilment, l’home podrà sortir d’una “immaduresa intel·lectual”, i tal vegada existencial.

La filosofia com a “saber acumulatiu” per tal d’aconseguir una “bona vida”

Si, per altra banda, acceptessim que l’ésser humà és un ésser naturalment “emotiu” que dirigeix les seves accions per preferències emotives (agradables-desagradables) (seguint els supòsits de D. Hume- filòsof empirista, anglès), veuriem que és molt difícil poder justificar que les “reflexions racionals dels predecessors” puguin determinar les conseqüències dels actes dels homes futurs. No oblidem que, segons explica Hume, en el cas de les nostres “decisions” (aquelles que ens huarien de portar a una bona vida), “la raó sempre seria esclava de les passions”. La raó com a molt ens “informaria”, “avaluaria”, ens “mostraria” que hem de fer per tenir una “bona vida” però, serien les nostres  preferències, agradables o desagradables les que “acabarien decidint” el que fariem.

Això semblaria explicar el per què, els humans, malgrat disposar d’una bona educació, ensopeguem, més d’una vegada, amb la mateixa pedra. I justificaria, perfectament, la “impossibilitat” d’acumular, generació darrera generació, els “esforços racionals d’una la raó que permetessin a les generacions futures una, definitiva, “bona manera” de viure. 

És pot “educar sense subjecte”

De totes maneres un altra reflexió, també esmentada per Hume, ens impossibilitaria encara més que l’anterior, poder contestar, satisfactòriament, la pregunta de quin hauria de ser aquest “model educatiu” necessari per aconseguir la “vida feliç”. (aquesta pregunta ens la plantejarem, més seriosament, en la següent part de la conferència):

si la “posmodernitat” es caracteritza per la manca (o la crisi) del “subjecte” (de l’home), és possible “educar”, sense cap idea de subjecte? (” a qui educariem realment?”)

Però, tornant a la qüestió que ens ocupava, que era la possibilitat, de “donar-se temps” (que equivaldria en part a “perdre el temps de viure”), encara que fos el temps d’una llarga “educació”, tot plegat continuaria equivalent a “falsejar”, obertament, la qüestió i, en definitiva, a perdre la possibilitat de posar en escena una “bona vida”, reduïnt-la a un permanent “simple i insensat assaig”, sense cap estrena final.

La filosofia, el pensament, que “demana temps”, i la majoria ho és, sembla “retardar” a la “vellesa”, moment de les petites “llums de l’experiència”, la resposta del què seria la “bona vida”.

Paradoxalment, “sabriem viure bé” quan més ens acostariem al “final de la vida”, cosa que  implica, de “per se”, unes limitacions vitals, evidents.

Utilitzant una metáfora, molt més simple i popular, diriem (aplicable a la limitada societat occidental del benestar):

“que quan tenim dents no disposem de “bons menjars” (juventud), en canvi quan tenim aquest menjar plaent ja no dispossem de les dents, en aquest, cas vitals, per tal de poder assaborir-lo”. 

Aquesta “saviesa” retardada, o acumulada, de la “vellesa” que ens portaria a la felicitat seria de molt difícil acceptació, a no ser que la “reinterpretessim” una vegada més, en sentit platònic, fent cas a la coneguda sentència, del filòsof grec que diu:
 
l’activitat filosòfica de veritat sempre és un preparar-se per a morir bé”.

Però en aquest sentit, metafísic, que planteja Plató, la “vida” equivaldria potser, no nomès a donar-se un altre temps (la vida sense temps d’un suposat paradís on tot seria innmutable), sinó a donar-se també un nou “espai”, dit pròpiament un “altre espai”, un més enllà del que vivim, on poder continuar o començar una “vida millor”, després de la “mort del cos”.

Això, en filosofia representaria “esquivar”, potser malintencionadament, la  qüestió que ens ocupa i equivaldria a buscar “un altre lloc”, un nou espai “imaginari” del “desig”. Perderiem aquesta vida desitjant-ne una altra d’imaginaria que no existiria.
Aquesta traslació de “lloc” o de “temps ens confirma la “desviada”, o tal vegada “deformada” percepció de real que caracteritza a l’insensat i que “provocava” les grans rialles de Demòcrit.

L’home teòric

La proposta platònica, d’un altre “món millor” on ser feliços, sembla dir-nos, que l’ara i l’aquí de la condició humana, també és incompatible amb el compliment satisfactori, del titànic esforç, del “pensar filosòfic”.

La filosofia “seria”, aquella que renuncia a la “urgència de gaudir”, de la “força major”, “ de l’alegria”, ha exigit, històricament, com a condició renunciar també a “viure plenament el present”, per tal d’inventar-se un altre present on nomès “viure pensant”.
En el fons la “filosofia sèria” hauria pres la “vida teòrica” (nomès intel·lectual) com la “millor i més desitjable” forma de vida possible i, per tal de fer-ho hauria anul·lat molts dels altres aspectes que integren la vida. 

La “resposta positiva, inmediata i sense massa condicions” que exigeix la “vida” és “molt escasa”, en el transcurs del “pensament filosòfic” (exceptuant aquells rars filòsofs, que segons Nietzsche saben “riure” davant les coses: Demòcrit, Epicur, Lucreci, Spinoza, Voltaire…, entre altres).

Aquests filòsofs sembla que “volen portar-nos” a la idea de que allò que és “real” nomès es pot admetre amb “rectificacions” però, mai acceptant-lo com és en ell mateix.

En aquest sentit la “bona vida” seria sempre una “altra vida” però, mai la que tenim.

En el “repertori dels laments” que ha entonat la filosofia “trista” dels pensadors moderns hi trobem una “actitud comú”, repetida fins al cansament:

Per un costat sempre diuen un “si” al que “podria o ha pogut existir”, però sempre apagat, immediatament, per un gran “no” a allò, que existeix efectivament.

L’home trist diu un “no” a allò que Maquiavel anomenava la “veritá effetuale” (la veritat dels fets). Una veritat que mai ens agrada del tot.

La “bona vida” seria, per a ells (pensadors posmoderns), una “narració teòrica”, retardada, “fora del temps” i “de l’espai”, que no passaria de ser tristesa per l’absència  d’una “altra cosa”.

El sentit de la Història

Té algun” sentit” la història?
Podrà l’home arribar a ser feliç, dins o, al final de la història?
La “postmodernitat”, que afirma superades les propostes de “sentit absolut”, sembla que s’ha imposat com a tasca enumerar les “múltiples formes” de la “decepció” respecte al “sentit de la història”, tal com l’havia concebut Hegel:

a) Existiria el “lament” dels que asseguren que ja s’ha donat la “fi de la història” (Fukuyama). Segons aquests la història, en “sentit hegelià” (Hegel defensa el desplegament de la “raó o la idea absoluta” en la història, i en diferents formes), ja “s’hauria acabat”.
D’aquesta manera no quedaria altra cosa que “avorrir-se” en un món que ha sobreviscut a la “pròpia fi de la història”.

“Un món en el qual res de nou, ni es pot pensar ni pot passar”.

b) “Altres es lamentarien”, afirmant que la història és “masa llarga” per arribar al seu compliment final. Aquests “justificarien” la imperfecció de la vida humana, en el context d’una història que mai es realitza del tot. Dit de “manera senzilla” nosaltres encara estariem en “un estadi d’homes imperfectes” en el camí a un suposat “final amb sentit” que no s’assoleix mai.

c) Altres considerarien que el “retràs” del final de la història és, totalment, irrecuperable, perquè aquest (el retràs) estaria inscrit en l’origen mateix de la història.
La història seria una “trampa” per l’home però no “trampa”, en el sentit d’un engany del que podriem, amb més o menys esforç, “alliberar-nos”, sinó d’una “trampa original” que ens mantindria per sempre, per algun estrany atavisme (en els orígens), desconegut,  presoners. Com si en l’origen de la història si amagués el secret del perquè mai arribarem a la “culminació del sentit” de la mateixa.

c)  També caldria esmentar els “laments d’un fals elitisme” (uns intel·lectuals que es creuen superiors): aquests serien els “falsos nietzschians” (seguidors de Nietzsche), indigestats per una interpreació deficient del pensament del filòsof.
Aquests “creurien” que la història està “falsejada”, que és un simulacre, provocat per un joc de “forces repressives”, “nihilistes” que impedirien a l’ésser humà accedir a la “felicitat”.
 L’alegria de viure, per a ells, seria irrecuperable, a menys que un es posés fora del “sistema”, fora de la “llei”, “ajuntant-se al selecte grup  dels “minoritaris” que “confondrien” l’aprovació incondicional del que és la “vida”, amb “la denúncia universal” però, “parcialment crítica”, de tot allò que ha fet malbé la història. 

I si això no fos prou, encara s’hi podria afegir un altre lament “més greu i profund”:

“la impossibilitat afectiva d’admetre que els humans vivim en un món en el que realment “no hi ha història”, en el que mai hi  passa res”.

En paraules de Mallarmé (poeta francès), en l’obra titulada “Un jugada de daus mai abolirà l’ atzar”, el més greu de tot això és que:

res haurà tingut mai lloc”.

És com si l’acceptació de l’atzar, en l’esctructura de la realitat, ens condemnés  a una “absència eterna de sentit” en la història i, a la mateixa “inexistència de la història”.

A una conclusió semblant ens portaria l’actual “Teoria de la Relativitat”, que ha diluït les referències espai-temporals, que han servit a l’home per assegurar-se un lloc i un temps en l’univers.

Paraules semblants van les escrites per Flaubert (escriptor francès) en la seva obra “La temptació de St. Antoni”:

“…és en aquests paratges de la vaguetat on tota realitat es disol”  (Flaubert, La temptació de St. Antoni)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada


Martin Heidegger