La llegenda del filòsof

La llegenda del filòsof ―la filosofia també té la seva llegenda― ens ha presentat a aquest personatge com l’insatisfet però constant amant d’una sophia (saviesa) que desitja amb passió, però que repetidament allunyada, desplaçada o retardada mai no aconsegueix posseir del tot. El filosofar, que és un permanent desitjar saber, sembla convertir-se, d’aquesta manera, en reconeixement explícit de l’absència de la mateixa filosofia entesa com a saviesa. En aquest «fer del filòsof», el trànsit de la potència (la possibilitat de saber) a l’acte (la realització i el fi d’aquesta possibilitat) no queda mai congelat en el moment aristocràtic d’un compliment final, un moment, tot s’ha de dir, que suposaria conèixer la mateixa veritat. Aquesta representació de la filosofia justifica l’encert de l’afirmació kantiana que diu que «no podem aprendre filosofia, només, i com a molt, aprendre a filosofar». Tot i així, podria donar-se la paradoxa que un filosofar, entès com a pura activitat, ja impliqués, en ell mateix, i amb anterioritat, una determinada significació de la filosofia, considerada el pacient desitjar sense fi.

Aquesta concepció de la filosofia implicita en la seva mateixa llegenda originària equival, en realitat, a l’oblit de la mateixa filosofia, un oblit que originàriament està contemplat en la lògica del pensar metafísic occidental. D’aquesta manera, allò que podriem considerar filosofia ―una mirada damunt del real present, no diferit, assumint tot el que té de monstruosa i cruel la seva indiferència― quedaria substituït per quelcom diferent, per la pre-visió d’una metafísica tancada en ella mateixa i anunciant, d’una manera implícita, el seu propi esgotament. La filosofia, en voler oferir una saviesa radical, diferida, a un impossible final del desig de saber, s’expressa mitjançant una estructura circular i, com a tal, tancada en ella mateixa. D’aquesta manera la filosofia, una activitat que històricament ha volgut  crear sentit, és capaç de convertir, en ple deliri metafísic, en la desgràcia d’un desig insatisfet en el sentit d’una metafísica, que retarda, indefinidament, la seva pròpia satisfacció i d’això en fa sentit.

En aquest fet observem el caràcter clos d’un tipus de discurs  metafísic que també és propi de la majoria de les ètiques que, malgrat els seus aparents girs enrevessats, retorna, constantment, sobre ell mateix, encara que sigui fingint per la seva dificultat, i d’una manera molt astuta, no arribar mai al final.