-Dea augusta, no em tinguis d'això rancor; jo no deixo pas de saber que al teu costat la discreta Penèlope en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri:
ella és mortal i tu ets a recer de mort i vellura.
Ara, així i tot, jo vull i em deleixo tots els meus dies
per anar-me'n a casa i el meu dia veure en què torni.
I si m'esderna un déu enmig de les ones vinoses,
ho sofriré, amb un cor, dins el pit, que els desastres endura;
car n'he passats ja molts, i n'he conegut de fatigues
per mar i en guerra! Que vagi també aquesta amb aquelles.
Tal deia ell; i el sol es va pondre, i venia la fosca;
i retirant-se, els dos, al fons de l'espluga balmada, van fruir de l'amor, restant l'un en braços de l'altre.
Homer: L'Odiseea (traducció i versificació de Carles Riba)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada