Filosofia i Tècnica

No debe pasarse en silencio cuál es la naturaleza de la educación y de qué manera debe educarse. Actualmente, en efecto, se discute sobre estas materias, y no todos están de acuerdo acerca de las cosas que los jóvenes deben aprender, sea en orden a la virtud, sea a la vida mejor, ni está claro si conviene atender a la inteligencia más que al carácter del alma. Y si tomamos como punto de partida de nuestra investigación el actual sistema educativo, la confusión es grande, y no está claro si deben practicarse las disciplinas útiles para la vida o las que tienden a la virtud, o a las singulares, pues todas ellas cuentan con defensores. En lo que concierne a los medios que conducen a la virtud, no hay acuerdo alguno, pues no honrando todos, por empezar, la misma virtud, difieren lógicamente, también sobre su ejercicio.
(Aristóteles,  La Política, libro octavo, capítulo II.) 

Confío en el poder de la razón y me hace desear que los jovenes adquieran una forma de pensar crítica…
Mi confianza en el poder magnífico, aunque humilde, de la razón me hace desear que nuestros jóvenes desarrollen un animoso pensamiento crítico. En esas estoy.
Marina, José Antonio, Dogmatismo, La Vanguardia, Crear, ES número 86, 23 de mayo de 2009

En molt poc temps, l’home occidental, ha passat d’acceptar el freudià “Malestar de la Cultura” a instal·lar-se en una cultura, aparentment, “trista”, on el malestar, permanent, s’ha convertit, gairebé, en sinònim de “lucidesa intel·lectual”, capacitat crítica i fins i tot, en justificació d’alguna de les versions d’un “mal anomenat”, “realisme o pragmatisme”.
Ens trobem instal·lats, intel·lectualment, en una posmodernitat crítica que encara es pregunta en què va consistir la modernitat.
Una modernitat de la que potser encara no n’hem sortit, i  a la que s’entesta a culpabilitzar-la, una i una altra vegada, de tots els excessos comesos per una “raó totalitària”. Una “raó dogmàtica” filla d’una deficient interpretació de la raó, que va esdevenir,  primer de tot, “raó instrumental”, i posteriorment, el que ara ens  ocupa, una  “raó tecnològica”. Aquesta manifestació negativa de la raó ha portat a amplis sectors intel·lectuals, a menysprear-la, com si una versió negativa de la mateixa (fal·làcia d’agafar la part pel tot), l’incapacités com a “manera humana”, que històricament ens ha caracteritzat, de pensar i intervenir en el món. No oblidem, de cap de les maneres, el llarg cami recorregut des de la Il·lustració intentant construïr una “raó adulta i autònoma”, ni ignorem que anul·lar la “capacitat crítica de la raó” ens situa, sempre, en l’aspre paissatge de la “irracionalitat” i els seus cants de “sirena”, de tristos records en èpoques recents.
En aquesta complexa situació, els homes del present i els joves no cal dir-ho, assistim “perplexos” a una camaleònica desfilada d’ innombrables “variacions” intel·lectuals, algunes posnietzschianes, que repeteixen fins al cansament la mort de gairebé tot (del subjecte, de déu, de la raó, de la història, de la filosofia, de la ciència, de l’art, de la religió…), en nom d’una exaltació de la vida, interpretada com a “voluntat de poder”,  cosa que, més enllà de la seva poètica, tampoc se sap ben bé en que consisteix, ni com s’ha de concretar en la construcció de la identitat individual i social.
I si això fos poc, ara observem “desconcertats”, sense massa eines crítiques per enfrontar-s’hi, el retorn de gairebé tot: dels profetes de noves i velles religions,  dels nostàlgics de la modernitat, de la premodernitat, dels comunitarismes, de la “crítica per la crítica”, d’inexistents escenaris edènics, dels sofistes mediàtics, dels pragmàtics, dels nihilistes, dels científics reduccionistes (en versions mecanicistes), dels venedors de “nirvanes”, dels “tot a un euro” de filosofies pseudorientals, dels creacionistes, dels “gurus” del “lliure mercat” (ara en crisi), de la “mort de la història”, del “xoc de civilitzacions”…i tot plegat, com ja s’ha dit, sense entendre-hi gairebé res, ni amb cap voluntat sincera, per part dels “responsables del món” i dels “sistemes educatius”, d’ajudar-nos a entendre-hi.

Que evident ha estat sempre, i ara més que mai, que “destruir sense construir és la millor manera de confondre”.
Què evident es fa, ara, que els grans “mestres de la sospita i de la crítica” del segle XIX (Marx, Nietzsche i Freud) eren molt lúcids en la denuncia dels defectes però poc encertats en les propostes per encarar una vida futura responsable, tant individual com col·lectivament.  
La “incertesa” d’aquest present en “crisi”, ens mostra més que mai, que aquell que no sap qui és, on és, i a on va, pot acabar en un imprevisible qualsevol lloc; o tal vegada en el lloc que algun altre, interessadament, vulgui.

És molt fàcil, actualment, apuntar-se a la comitiva d’una intel·lectualitat “deconstructora” que va fragmentant les “construccions humanes de la història” en milers de petits fragments, que poden acabar bastint amb la seva sorra un desert, de grans proporcions, on en un futur no massa llunyà, podria ser impossible viure-hi.

Tot això, dit amb la “prudència”, vella frónesis dels grecs, de saber el difícil que és, actualment, “albirà” en algun “horitzó de sentit” terra ferma a on dirigir la nau del món.
Ara bé, els humans no podem permetre’ns, de cap de les maneres, el luxe de caure en la simplificació, excessiva, de caracteritzar, únicament, a la nostra societat, pel nivell de “risc” que comporta existir; com si viure no hagués estat sempre una “activitat de risc”. Ni tampoc podem limitar-nos a definir la societat per la seva evident “liquidesa”, sense intentar fer alguna cosa “sólida” on fonamentar, sense fonamentalismes, el nostre futur.

No n’hi ha prou nomès en mostrar-nos, actualment, molt preocupats per la nostra situació si aquesta preocupació, és simplement excusa per a no fer res o cohartada cínica per tal de justificar interessos egoïstes.
En el cas de l’educació no fer res per intentar millorar l’home i el món equival, inevitablement, a “desorientació, adoctrinament, o a la mateixa dimissió d’educar”.

Malgrat tot, la responsabilitat ens ho exigeix, acceptant que no vivim en el millor dels móns possibles,  no podem instal·lar-nos en el “fatalisme” pessimista, al que sembla que un cert esgotament de la “crítica”, ha acabat portant el nostre present.

Per intentar concretar què significa repensar “seriosament” els valors ètics i polítics, allò que els homes han aconseguit amb  esforç, al llarg dels segles, i desfensar-ne una certa universalitat crítica, no fonamentalista, no consisteix en:

a)      Ser “conservadors”, als ulls d’uns que pretenen ser “progressistes”, després d’haver matat la “idea de progrès” i l’esperança d’ella derivada.
b)      Estar obligats a condemnar la “saviesa dels clàssics” en nom d’un “historicisme”, mal entès, que els redueix a “antiqualles descontextualitzades”, impossibles d’entendre, quan es pensen en el present.
c)      De cap de les maneres, en acceptar una mena de veritat “perennis”, fonamentalista, que d’una vegada i per totes s’ha dit en algun moment de la història. Això s’assemblaria a l’actitud de les religions que defensen que la “veritat” està explicada des del passat, en “llibres sagrats” i que, nomès, cal acceptar-la per revelació. Aquesta actitud exclouria qualsevol novetat, positiva, en la història de l’home, obligat i condemnat a posicionar-se, acceptant o rebutjant, la veritat revelada.


No ho oblidem, per si algú encara en dubte, que la filosofia, des dels seus orígens ha estat sempre una resposta humana “contra” l’acceptació acrítica de la “tradició”, per intentar millorar-la o superar-la. ´Probablement, és en aquesta “tensió subtíl” entre el “millor del passat” i el “que de bo sapiguem crear en el present i futur”, on ens hi juguem la possibilitat futura d’una vida digna i justa, damunt d’una terra en condicions.

Per què negar, doncs, per metafísica “l’esperança” per, desprès, voler instal·lar-se en una encara més metafísica “desesperança”.  No oblidem que una desesperança “quietista”, gairebé ataràxica, anul·la, per immobilista, qualsevol possibilitat de projectar res d’engrescador en el futur.

Novament demanano fer memòria, potser l’argument d’una “desesperança realista”, amb algunes excepcions, recorda massa a un, freudià, “mecanisme psíquic de defensa”  encaminat a estalviar patiments i decepcions. És com si ens recolzessim en l’autoritat de l’experiència o de la saviesa, per tal de justificar no lluitar més, per por a les conseqüències de les “frustacions”, que provocaria un hipotètic fracàs en la lluita.  
Crec que la renúncia és una actitud  que, de cap manera ens podem permetre, si volem “educar en la responsabilitat”. Actuar i crèixer, humanament, implica apendre a conviure i transformar la frustració en energies renovades quan les coses no ens surten com volem.

La “cruïlla” on es troba l’home actual, en els països occidentals, almenys sembla clara:

“viu en una realitat orfe del sentit que li donaven els grans relats del passat , en ella afronta una existència precària, amb gran ignorància d’allò important, inquiet per la malaltia, la mort, el dolor, la pobresa, la injustícia, la guerra, pel malbaratament de la natura i els seus recursos, per la deshumanització, per les desmesurades conseqüències de les noves tecnologies…i això no li permet, el luxe, d’entonar el plor dels “nihilismes tristos”, d’aquells que s’esgoten en la destrucció d’una “veritat”, suposadament morta,  que els hi dongui un sentit que, ells, neguen a tots els altres.

Els homes “estem i habitem” el món, i no hi estem sols, l’hem de compartir amb els l’altres, més enllà del problemàtica que pugui ser aquesta relació; per tant estem obligats a assajar noves maneres de viure junts (això és la política), que intentin garantir una mínima qualitat i dignitat a les nostres vides i, per tal de fer-ho, necessitem “trobar o retrobar”, urgentment,  uns “valors” universals i mínims que ho facin possible.
Si dimitim d’això darrer, dimitim de viure, com a humans, i per molt imperfectes que siguem, hem de continuar intentant-ho, no tenim altre sentit.

“Educar” vol dir oferir, ofrenar, idees (no simples instruments) al jove, perquè pugui  pensar, críticament, i de manera suficient, la seva realitat, per tal que pugui intentar viure i deixar un món millor, que el que ell s’ha trobat. 

L’educació potser tant “crítica” com és vulgui, podem, fins i tot, admetre que educar és en certa forma desenganyar, però de cap de les maneres educar pot consistir en transmetre el darrer rèquiem de la “condició humana”.

Educar és ajudar el jove a sortir de la “perplexitat” i el “desconcert” i això, ens imposa un “deure moral”:  facilitar-li “elements d’informació i de reflexió” que l’estimulin a un diàleg, “filosòfic”, permanent, amb el seu entorn.

I és, en aquest punt, on cal incidir en la necessitat de que els homes, en general, i els joves en particular puguin accedir a una reflexió crítica actualitzada, amb “categories”, ètiques, polítiques, filosòfiques “adequades” al seu present.

Per tal d’intentar-ho, fora bo, en aquest punt, plantejar-se aquestes qüestions:

a)      La suposada “desorientació” de l’home actual, en general, és el resultat d’aplicar a la “comprensió del nostre temps”, unes categories intel·lectuals, que ja no són del tot adequades?
b)      És possible, actualment, intentar “pensar o repensar” l’evolució d’aquests valors sense tenir present una reflexió seriosa sobre les conseqüències de la “tècnica” en el nostre món?

Evidentment, això ens obliga a acceptar, sense dramatismes, la “permanència” d’alguns  valors fonamentals del passat, però també una “notable evolució” dels mateixos, que cal acceptar i repensar, sense enrocar-nos, tampoc, en falses nostalgies, actualment, estèrils i fora de lloc.
Vivim en la “era de la tecnología”, amb una tècnica que s’ha convertit, en part, en el nou “medi ambient” de l’home; tot el que “som i fem”, ho som i ho fem en el context de la mateixa tecnologia aliada amb una economia capitalista de “consum”, que constitueix i determina la nostra identitat moderna.
Crec que, en aquesta situació, el més raonable és començar per determinar “críticament” fins a quin punt, això, ha contribüit a l’aparició d’uns  nous valors, i de quina manera, les seves conseqüències, ens obliguen a l’esforç titànic d’intentar fonamentar, novament, una ètica, amb pretensions d’universalitat, encara que sigui de “mínims”, per intentar fer front al desconcert, que en el terreny dels valors, origina la complexa situació present.

Martin Heidegger